Avanços cap al Dret Humà a l’Aigua en la nova Directiva d’aigua potable

Molt poques persones desconeixen que la vida al planeta Terra no seria possible sense la presència de l’aigua. L’existència de qualsevol planta, animal, o fins i tot el mateix ésser humà seria inviable si no fos gràcies a l’abundància amb la qual aquest element sol manifestar-se a la majoria de les regions del planeta.

Ara bé, la proximitat de l’aigua amb l’ésser humà no implica necessàriament que una societat pugui aprofitar-la. Si el líquid no és tractat prèviament per tal d’eliminar les bactèries i altres microorganismes, la seva ingesta pot provocar malalties com el còlera, el tifus o la febre tifoide. Així, l’accés a l’aigua potable no només ens permet hidratar-nos en condicions segures, evitant així el desenvolupament d’innumerables patologies sinó que, a més a més, ens permet mantenir unes pautes mínimes d’higiene que redueixen considerablement la mortalitat en qualsevol estadi de la vida humana. Per tant, sembla que és un fet incontestable que la longevitat que existeix actualment a països del Nord global té un vincle estret amb la facilitat amb la que la ciutadania pot accedir a l’aigua en condicions de salubritat.

Atesa la evident relació entre qualitat de vida i aigua potable, a més del gran nombre de persones que encara no disposen d’accés a aquest bé essencial (2.100 milions segons dades de la OMS), no és estrany que, a començament de mil·lenni, cada vegada sorgeixin més veus que clamaven per convertir l’accés a aquest líquid en un dret reivindicable per qualsevol persona a escala global.

No obstant això, la consideració de l’aigua com un bé de mercat i no com un bé públic ha constituït històricament un obstacle per aconseguir l’efectiva realització d’aquest dret humà. Serveixi d’exemple l’actuació del Banc Mundial durant la dècada dels anys noranta, el qual acostumava a condicionar la concessió de nous préstecs a països llatinoamericans a canvi de privatitzar el servei d’abastiment.

L’adopció d’aquest tipus de mesures de tall neoliberal a la regió va tenir l’efecte de produir un augment del cost del servei a llocs on s’implementava, arribant en alguns casos a tenir un preu tan desorbitat que la població més vulnerable havia de donar de baixa el servei o bé renunciar a altres necessitats per tal de poder permetre’s l’accés a l’aigua corrent. De fet, els abusos que s’estaven produint a mans dels operadors privats, la seva majoria de capital estranger, desembocarien als pocs anys en diversos processos de remunicipalització. Alguns d’ells fins i tot donarien lloc a conegudes protestes, com ho va ser la «Guerra de l’Aigua» a Cochabamba (Bolívia) l’any 2000.

Totes aquestes fatídiques experiències acabarien motivant el govern bolivià, juntament amb altres països llatinoamericans, a impulsar el reconeixement de l’accés a l’aigua potable i el sanejament com un dret humà, objectiu que aconseguirien l’any 2010 gràcies a la Resolució 64/292, de 28 de juliol, de l’Assemblea General de les Nacions Unides.

Aquest reconeixement originaria un moviment als Estats de la Unió Europea que acabaria cristal·litzant en la iniciativa ciutadana Rith2water «El dret a l’aigua i al sanejament com un dret humà ¡L’aigua no és un bé comercial, sinó un bé públic!». L’objectiu d’aquesta iniciativa, presentada al desembre de 2013 davant la Comissió Europea, era instar a la mateixa a que adoptés un acte legislatiu que serveixi per materialitzar aquest dret.

Després de varis anys de debat en el si de les institucions europees, la Comissió es posaria mans a la obra el febrer de 2018, presentant una proposta de directiva davant el Parlament europeu. Aquest projecte normatiu, l’objectiu del qual era derogar la Directiva 98/83/CE del Consell, de 3 de novembre de 1998, acabaria culminant dos anys després en la Directiva (UE) 2020/2184 del Parlament Europeu i del Consell de 16 de desembre de 2020 relativa a la qualitat de les aigües destinades al consum humà (versió refosa).

Amb la finalitat de donar resposta a la Iniciativa Right2Water, al igual que contribuir a l’aplicació del principi nº 20 del pilar europeu dels principis socials, conforme el qual «tota persona té el dret a accedir a serveis essencials d’alta qualitat, com l’aigua», l’art. 16 de la nova directiva declara que «els Estats membres adoptaran les mesures necessàries per millorar o mantenir l’accés de tots a les aigües destinades al consum humà, en particular, a l’accés dels col·lectius vulnerables i marginats tal i com determinin els Estats membres».

Per tal de complir amb aquesta obligació, els Estats membres hauran d’adoptar, com a molt tard el 12 de gener de 2023, les següents mesures:

• Determinar les persones sense accés o amb accés limitat a l’aigua potable, especialment en el cas dels col·lectius vulnerables i marginats, i els motius pels quals manquen d’accés.
• Avaluar les possibilitat de millorar l’accés d’aquestes persones.
• Informar sobre les possibilitats de connectar-se a la xarxa o als mitjans alternatius per accedir a l’aigua de consum humà.
• Adoptar les mesures que estimin necessàries i adequades a fi de garantir l’accés als col·lectius vulnerables i marginats.

Per la seva banda, la doctrina ha celebrat la incorporació d’un mecanisme que serveis per apropar-nos a la implantació del dret humà a l’aigua, tot i que, de igual manera, ha matisat que la directiva encara deixa molts interrogants per resoldre. VARO BARRANCO opina que, tot i reconeixent que «l’article introduït a la revisió de la directiva suposa una avenç en tant s’introdueix a un instrument jurídic europeu vinculant la garantia de l’accés a l’aigua per part dels col·lectius més vulnerables, (…) aquesta garantia no abasta el contingut i el sentit del dret humà a l’aigua i al sanejament recollit a la Resolució de les Nacions Unides» i també afegeix que «No s’estableix una obligació de generar mesures i mecanismes que assegurin l’assequibilitat econòmica de l’aigua, com a requisit imprescindible pel seu accés». A aquestes crítiques es suma la Asociación Española de Operadores Públicos de Abastecimiento y Saneamiento (AEOPAS), la qual considera que l’article 16 ni garanteix l’accés a la xarxa de subministrament des del domicili ni obliga als Estat membres a prohibir els talls de subministrament.

Per finalitzar, a Espanya, el Govern ha decidit incorporar les previsions de la directiva mitjançant un nou reial decret que substituirà pròximament el Reial Decret 140/2003, de 7 de febrer, pel qual s’estableixen els criteris sanitaris de qualitat de l’aigua de consum humà. A l’actualitat, el procés d’elaboració de la norma ja ha començat. De fet, el termini de consulta pública prèvia va finalitzar el 24 de març de 2021 i, a dia d’avui, ja existeix un esborrany disponible a la pàgina web del Ministeri de Sanitat. En concret, la nostra atenció ha d’adreçar-se cap a l’art.10 del text, el qual incorpora les obligacions emanades del dret europeu a l’ordenament jurídic espanyol pel que fa el dret d’accés a l’aigua potable.

Ara bé, s’ha d’avançar que aquest precepte és pràcticament idèntic a l’article 12 amb algunes pinzellades per tal d’adaptar-lo a la realitat administrativa espanyola, donat que els municipis són els responsables del servei d’abastiment en virtut de l’art. 25 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases de Règim Local. La única novetat destacable és que el paràgraf final recomana als ens locals la creació de bonificacions a la tarifa del servei d’abastiment, al igual que fons de solidaritat.

Dit això, podem concloure aquest breu comentari assenyalant que, tot i ser digne d’elogi que la legislació finalment hagi visibilitat les dificultats que tenen certs sector de la població per accedir a un be tan essencial, recomanant una sèrie de mesures per tal de solucionar aquest problema, ni la Unió Europea ni l’Estat espanyol han creat un vertader dret reivindicable tant a les Administracions Públiques com als òrgans jurisdiccionals.

Referències

AEOPAS (2021). «La nueva directiva sobre agua de consumo humano como oportunidad para mejorar la gobernanza del agua», TecnoAqua, febrero, p. 5.

ENGINYERIA SENSE FRONTERES (2019). «El objetivo de desarrollo sostenible 6», ESFeres Estudios, p. 25-26.

GAMAZA, Ricardo (2020). «Esta es la historia que explica porqué el agua es un derecho humano», El correo de Andalucía.