El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha ratificat que el càncer d’un extreballador de la petroquímica de Tarragona té origen laboral, una fallada històrica que evidencia els riscos tòxics de la indústria. Aquest cas obre la porta a més demandes mentre col·lectius ambientals denuncien nivells de contaminació que comprometen la vida dels qui viuen, treballen i respiren prop del complex.
El complex petroquímic de Tarragona, considerat el més gran del sud d’Europa, s’estén per diversos municipis del Camp de Tarragona i agrupa més d’un centenar d’empreses, entre elles gegants del sector com Repsol, BASF, Dow Chemical o Ercros. Tradicionalment, s’ha presentat com un motor econòmic de la regió, amb milers d’ocupacions directes i indirectes segons l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT). No obstant això, entitats com Enginyeria Sense Fronteres qüestionen aquesta narrativa i adverteixen que les xifres d’ocupació solen estar inflades en incloure llocs induïts que no guarden relació directa amb l’activitat petroquímica. De fet, les dades registren que només generen 5.845 ocupacions directes en el sector (a penes el 1,6% de l’ocupació total provincial) mentre que l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) mostra que Tarragona és la província catalana amb la taxa d’atur més alta, la qual cosa posa en dubte la suposada capacitat de la indústria per a dinamitzar l’economia local o garantir el dret al treball de manera efectiva.
Una de les tragèdies més significatives que va marcar la història recent del complex va ser l’explosió ocorreguda en Indústries Químiques de l’Òxid d’Etilè (IQOXE) el 14 de gener de 2020. L’esclat va provocar la mort de tres persones, ferides a diverses més i danys materials importants. Aquest succés va sacsejar a la ciutadania tarragonina i va despertar un sentiment generalitzat de desprotecció. Les recerques judicials posteriors van destapar greus mancances en la formació del personal i en la gestió de la seguretat industrial, la qual cosa va portar a processar a l’empresa per un possible delicte contra el medi ambient. Cinc anys després, residents i plataformes veïnals denuncien que la situació a penes ha canviat i que les institucions han estat còmplices per omissió.
A aquest accident se sumen altres drames humans que reflecteixen les condicions en les quals es desenvolupa aquesta activitat industrial al Camp de Tarragona. L’abril de 2024, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va confirmar que el limfoma que va causar la mort a un extreballador de Repsol va ser conseqüència d’una exposició continuada al benzè en el seu entorn laboral. Aquesta sentència pionera visibilitza els riscos sanitaris als quals estan exposades moltes persones que treballen en el complex petroquímic. Poques setmanes després, una altra decisió judicial va obligar a indemnitzar a la família d’un directiu que es va llevar la vida a conseqüència de la pressió laboral extrema. La sentència va considerar provat que la seva situació en l’empresa petroquímica va ser un factor determinant en la seva deterioració emocional. Tots dos casos il·lustren els costos humans d’una indústria que anteposa la productivitat a la salut i al benestar.
Els efectes d’aquesta activitat no es limiten a les persones treballadores. La ciutadania en general també sofreix les conseqüències d’una contaminació persistent. En els últims mesos s’han registrat nivells alarmants de benzè i butandiè —tots dos compostos cancerígens— en localitats com El Morell i Constantí. Malgrat la seva perillositat, no existeix una regulació estatal clara que obligui a controlar sistemàticament aquests compostos. L’opacitat i la falta de mesures efectives agreugen la situació.
A això se suma la contaminació per pèl·lets, petites partícules plàstiques utilitzades com a matèria primera. Aquests residus han envaït les platges i els rius de la zona a causa de fugides constants i a una gestió irresponsable. Encara que la Generalitat ha iniciat procediments sancionadors i ha imposat terminis a les empreses per a frenar la fugida de pèl·lets, associacions ambientalistes com Surfrider alerten que les solucions arriben tard i són insuficients. La presència contínua d’aquests microplàstics en els ecosistemes costaners representa un problema de salut ambiental greu i persistent.
Els obstacles per a denunciar i visibilitzar aquests problemes no són menors. Nombrosos informes periodístics han posat al descobert l’existència d’un blindatge institucional cap al sector petroquímic. Segons diverses recerques, moltes sancions ambientals queden sense efecte i alguns informes públics es modifiquen o retarden per a no perjudicar les empreses implicades.
Dins del mateix complex, les persones treballadores també expressen el seu malestar. La precarietat, la subcontractació, les jornades extenses i l’escassa seguretat han portat a mobilitzacions i vagues. El sindicat ÚS ha denunciat que “la precarietat laboral mata“, i ha assenyalat una relació directa entre aquestes condicions i els accidents greus ocorreguts en el sector.
El complex petroquímic devora tanta energia com tres centrals nuclears, una dada que desmunta el discurs oficial sobre sostenibilitat. Mentre Catalunya promet reduir emissions, Tarragona continua atrapada en un model insaciable i obsolet. Encara que s’anuncien projectes de transició ecològica, moltes d’aquestes iniciatives —com l’emmagatzematge de CO₂ finançat per la Unió Europea (UE)— generen dubtes entre els experts, que temen que es tracti d’operacions de rentada verda més que de solucions reals.
En aquest sentit, la inversió de 205 milions d’euros anunciada per la UE per a projectes de captura de carboni en Repsol Tarragona ha estat durament criticada. Diverses organitzacions ambientals denuncien que aquestes ajudes perpetuen un model extractivista i contaminant sota l’aparença d’innovació tecnològica. El finançament públic hauria d’estar orientat a transformacions estructurals que prioritzin la reducció d’emissions en origen, i no a mantenir els privilegis d’un sector que històricament ha evitat assumir les seves responsabilitats ambientals.
Les fragilitats del model van quedar de nou al descobert durant l’apagada elèctrica del 28 d’abril de 2025. La interrupció del subministrament va provocar pèrdues milionàries en el sector químic i escenes de pànic entre la població pròxima, que va ser testimoni de l’aparició de núvols negres i emissions incontrolades en reiniciar-se les plantes. Aquest episodi va evidenciar la falta de protocols adequats per a gestionar emergències energètiques i la vulnerabilitat del sistema davant fallades estructurals.
Encara que el discurs dominant presenta al complex petroquímic com un motor de riquesa per al territori, la veritat és que els principals beneficis econòmics no es queden al Camp de Tarragona. Els guanys es concentren a les cases matrius de grans multinacionals com Repsol, BASF o Dow Chemical, els accionistes de les quals —molts d’ells internacionals— reben els dividends d’una activitat extractiva amb enormes impactes locals. Mentrestant, bona part de la població conviu amb els riscos ambientals, laborals i sanitaris derivats d’aquesta indústria sense participar realment dels seus beneficis. Les administracions públiques reben ingressos fiscals, però també assumeixen costos indirectes relacionats amb la contaminació, els accidents i la precarietat laboral. En última instància, el model petroquímic reprodueix una lògica de desigualtat: concentra riquesa en uns pocs centres de poder i reparteix els danys entre les comunitats locals, els ecosistemes i les generacions futures.
El cas del complex petroquímic de Tarragona planteja una qüestió de fons: és acceptable mantenir un model de desenvolupament que genera riquesa per a unes poques empreses a costa de la salut col·lectiva, de l’equilibri ecològic i dels drets dels qui viuen i treballen en el seu entorn? Cada vegada més veus exigeixen una transició justa que no es basi en pal·liatius ni en falses solucions tecnològiques, sinó en una transformació profunda del sistema productiu, amb transparència, justícia social i respecte al medi ambient com a pilars fonamentals.
Enfront d’un model que sacrifica vides, la justícia ambiental no pot dependre de sentències tardanes. Exigim l’obvi: aire net, treballs dignes i una transició real.
Autor: Marc Benaiges