Autor: Marc Benaiges.
Més d’una dècada després del seu anunci, el macrocomplex turístic i de joc Hard Rock Entertainment World continua generant rebuig social i controvèrsies judicials. Promogut com a motor econòmic per a la Costa Daurada, el projecte acumula acusacions d’especulació urbanística, impactes ambientals irreversibles i complicitats polític-empresarials. Mentre el Govern insisteix a tirar-ho endavant, col·lectius veïnals i ecologistes ho consideren un símbol d’un model insostenible i caduc.
El projecte, inicialment anunciat en 2012 com Barcelona World per a revitalitzar la Costa Daurada després de Eurovegas, va ser rebatejat com Hard Rock Entertainment World després d’enfrontar crisi d’inversió, escàndols administratius i diverses dècades d’incertesa. El promotor definitiu és la multinacional Hard Rock International, en col·laboració amb entitats com PortAventura, Value Retail, i amb el suport de CriteriaCaixa i la Generalitat de Catalunya, que va aprovar el seu pla director urbanístic per a acollir el macrocomplex malgrat ser declarat nul parcialment pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no gaire més tard i continuar avui dia pendent de reformulació. La inversió anunciada aconseguirà els 2.000 milions d’euros, amb una primera fase del voltant de 600–700 milions destinada a l’adquisició de terrenys, la construcció del Hard Rock Hotel & Casino —que comptarà amb un hotel amb forma de guitarra de 600 habitacions, un casino de fins a 1.200 màquines escurabutxaques i 100 taules—, així com espais comercials (15 000 m²), restauració i oci. En conjunt, el complex ocuparà fins a 825 hectàrees i podria generar més d’11.500 llocs de treball directes i indirectes, a més d’un impacte econòmic estimat en 1.300 milions anuals en la seva primera fase.
Un dels aspectes més controvertits del projecte Hard Rock Entertainment World és el seu impacte ambiental i territorial, que ha estat qüestionat per nombrosos informes, entitats ecologistes i resolucions judicials, com és en el cas de CICrA Justícia Ambiental que, per encàrrec d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF) van realitzar un informe analitzant la situació d’injustícia ambiental a Tarragona i van analitzar aquest cas en concret. Aquest macrocomplex es projecta sobre una zona d’alt valor agrícola i paisatgístic del Camp de Tarragona, entre Vila-seca i Salou, la qual cosa implicaria la urbanització de més de 825 hectàrees, moltes d’elles destinades històricament a cultiu i actuant com a corredors ecològics.
La transformació d’aquests sòls comportaria una pèrdua irreversible de superfície agrària útil, en un context d’emergència alimentària i de necessitat de recuperar sobirania agrícola. El canvi d’ús del sòl, d’agrícola a terciari (oci, comerç, hoteleria), acceleraria l’artificialització del territori, augmentant la impermeabilització del sòl, la pèrdua de fertilitat i la reducció de la seva capacitat d’absorció d’aigua, agreujant el risc d’inundacions durant pluges intenses.
A més, el projecte afectaria greument la biodiversitat local, en destruir hàbitats valuosos i trencar connectors ecològics entre espais naturals del litoral tarragoní i de l’interior. Algunes de les zones afectades actuen com a refugi per a espècies protegides, ocells migradors i ecosistemes singulars del Mediterrani. També es generaria un notable augment del trànsit rodat, amb el consegüent increment d’emissions contaminants, soroll i congestió en una zona ja saturada durant els mesos d’estiu.
En termes climàtics, aquesta urbanització massiva suposaria un fort augment de la petjada de carboni del territori, tant per la construcció del complex com pel seu funcionament posterior: climatització, il·luminació, mobilitat de visitants, etc. A més, en termes hídrics, la Conselleria d’Acció Climàtica va confirmar que el projecte consumirà al voltant d’1.086.000 m³ d’aigua a l’any, és a dir, gairebé 3 milions de litres al dia, un volum equivalent al consum d’una ciutat de més de 30.000 habitants.
En conjunt, el model de desenvolupament en el qual es promouen aquest tipus de projectes s’allunya dels principis de sostenibilitat territorial i adaptació climàtica que necessitem que la Generalitat defensi, i contribueix a un model turístic i econòmic extractiu que posa encara més en risc l’equilibri ecològic del Camp de Tarragona, sent el projecte qualificat per les entitats ecologistes com un veritable “atemptat ambiental, social i econòmic”.
Més enllà dels seus impactes territorials, el projecte de Hard Rock Entertainment World representa un model econòmic basat en el joc, el turisme de masses i el consum accelerat, que diverses veus crítiques —des de sindicats com a CCOO fins a organitzacions com Aturem Hard Rock i formacions polítiques com a ERC i la CUP— han qualificat el projecte de “model econòmic obsolet” i “socialment regressiu”, apuntant que, en lloc de generar desenvolupament real, perpetua un turisme de masses amb ocupació precària i cost ecològic elevat. Aquest tipus d’infraestructura aposta per un model de turisme vinculat al joc i a l’entreteniment d’alt consum, en clara contradicció amb els objectius de diversificació, sostenibilitat i desestacionalització turística que es promouen des de l’administració pública.
Diversos estudis alerten sobre els efectes socials nocius del model de casinos i grans centres d’apostes. S’ha vinculat aquest tipus de projectes amb l’increment de la ludopatia, especialment entre sectors vulnerables de la població, així com amb fenòmens de blanqueig de capitals i economia especulativa.
Segons estimacions oficials, Hard Rock generaria al voltant d’11.500 llocs de treball directes i indirectes, la qual cosa en aparença representaria un impuls econòmic per a la Costa Daurada. No obstant això, aquesta narrativa contrasta amb diverses veus crítiques, que assenyalen que la majoria d’aquestes ocupacions seran de baixa qualificació, temporals i amb condicions precàries. Així ho advertia una recerca de La Marea, que alertava que la desestacionalització del turisme a través de megaprojectes sol acompanyar-se d’ocupacions “de baixa qualificació amb condicions pèssimes”.
En definitiva, les promeses d’ocupació no compensen que aquests es caracteritzin per ser precaris, desiguals i estacionals, enquadrats en sectors amb altíssims nivells de rotació i baix reconeixement social. En els megaprojectes turístics com Hard Rock, on l’impacte laboral es reprodueix en clau de gènere, organitzacions com Feministes de Catalunya i Aturem Hard Rock adverteixen que les dones —sobretot migrants— queden relegades a llocs precaris en neteja o hostaleria, fora de convenis i amb remuneracions molt inferiors. D’altra banda, Feministes de Catalunya denuncien que l’impuls del turisme de masses també incrementa la prostitució —principalment vinculada a clientela masculina— reforçant una lògica d’explotació sexual en zones saturades per un turisme que normalitza la violència sexual com a part de l’oci masculí.
La trajectòria del projecte Hard Rock Entertainment World ha estat marcada per un notable alineament entre les institucions públiques i els interessos empresarials i immobiliaris, la qual cosa ha generat una forta crítica per part de col·lectius ciutadans i formacions polítiques. No obstant això, des del seu anunci inicial en 2012, el Govern de la Generalitat —amb governs de distint signe polític— ha mantingut el compromís de tirar endavant el macrocomplex, malgrat els múltiples revessos judicials i ambientals soferts al llarg del procés.
Un dels moments clau es va produir en 2020, quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar parcialment el Pla Director Urbanístic (PDU) que emparava el projecte. El motiu principal va ser que el pla urbanístic permetia activitats sensibles com a hotels i casinos en una zona de risc per accidents greus, a causa de la seva proximitat al complex petroquímic de Tarragona. El Tribunal va considerar que s’incomplia la normativa europea SEVESO III —la directiva europea sobre prevenció d’accidents industrials greus—, que exigeix poblacions segures al voltant d’instal·lacions amb substàncies perilloses i prohibeix usos sensibles com a hotels o casinos en zones de risc. SEVESO III (Directiva 2012/18/UE) obliga els Estats Membres a identificar riscos, establir perímetres de seguretat, planificar escenaris d’emergència i garantir que l’ús del sòl minimitzi l’exposició de la ciutadania en cas d’accident.
En 2022, el Departament d’Acció Climàtica va emetre un informe ambiental “demolidor”, així va ser com el va denominar Aturem Hard Rock, que desaconsellava la continuïtat del projecte, alertant sobre l’alt consum hídric, l’impacte en la biodiversitat i l’artificialització del territori.
Sense esmentar que diverses recerques periodístiques han advertit que l’operació de compravenda dels terrenys destinats al macrocomplex —gestionada per Incasòl (empresa pública de sòl de la Generalitat) i CriteriaCaixa— va estar embolicada en manipulació contractual i falta de transparència. Segons un informe publicat per La Directa, es van introduir clàusules “contradictòries” per a permetre l’adjudicació de la llicència a Hard Rock malgrat que la compra del sòl encara no s’havia formalitzat. A més, es va alertar que el preu pactat —uns 120 milions d’euros— va ser molt inferior al valor estimat de mercat, la qual cosa podria haver suposat un minvament encobert de recursos públics, segons denúncies de col·lectius crítics com Aturem Hard Rock.
Davant aquests fets, la CUP va denunciar l’operació davant l’Oficina Antifrau de Catalunya, al·legant que la Generalitat hauria manipulat contractes per a permetre l’adjudicació de la llicència de casino sense que Hard Rock hagués formalitzat encara la compra del sòl, la qual cosa contravindria la legalitat del procés. Entre les irregularitats assenyalades es troba una modificació contractual signada fora de termini i sense informe jurídic favorable, la qual cosa va permetre prorrogar artificialment la validesa de l’adjudicació, malgrat que l’empresa promotora no havia complert els requisits exigits.
A més, una recerca posterior va revelar que el gabinet jurídic de la mateixa Generalitat va desautoritzar formalment l’actuació d’Incasòl, considerant que no tenia competències per a assumir els compromisos econòmics i jurídics vinculats al desenvolupament del complex. Aquesta desautorització interna, no obstant això, va ser ignorada pels responsables polítics, que van persistir en l’operació.
Des de la Plataforma Aturem Hard Rock, s’ha denunciat reiteradament que després del projecte s’amaga un “entramat corrupte” entre sectors públic-privats, dissenyat per a garantir el negoci de grans corporacions financeres a costa de l’interès general. La plataforma exigeix l’anul·lació immediata del procés de compravenda, la retirada del PDU i una recerca parlamentària per a esclarir responsabilitats polítiques i econòmiques.
Però no acaba aquí, la pressió per a aprovar el projecte ha estat tal que fins i tot s’han pogut ocultar informes jurídics interns, segons els quals la Generalitat podria no tenir l’obligació legal de pagar indemnitzacions a Hard Rock en cas de cancel·lació del projecte, contradient l’argument reiterat que abandonar-lo seria massa costós. Aquesta falta de transparència va ser denunciada públicament per Aturem Hard Rock i la CUP, que van revelar contradiccions entre les versions oficials d’ERC i PSC.
Malgrat els múltiples revessos jurídics, ambientals i socials que ha acumulat el projecte, a juliol de 2025 el macrocomplex Hard Rock Entertainment World encara és viu sobre el paper. El Govern, ara amb un nou equilibri parlamentari després de les eleccions autonòmiques, manté la seva voluntat de desbloquejar el pla urbanístic a través d’una nova versió del Pla Director Urbanístic (PDU), després que l’anterior fos anul·lat parcialment pel TSJC i desaconsellat per informes ambientals clau.
Al mateix temps, plataformes socials com Aturem Hard Rock i el grup ecologista GEPEC-EdC han elevat la pressió. El maig de 2025 van presentar dos recursos administratius contra la llicència de casino atorgada per la Generalitat, argumentant que Hard Rock incompleix les bases del concurs al no haver acreditat ni la propietat ni la disponibilitat dels terrenys —contracte que segons el gabinet jurídic català està caducat—, la qual cosa, segons aquestes entitats, justificaria la revocació immediata de l’autorització. Les portaveus Anna Recasens i Xavier Jiménez insisteixen que aquestes vies legals podrien ser “l’estocada definitiva” al macroprojecte, i adverteixen que de no paralitzar-se els tràmits —com el nou informe ambiental o la reactivació del PDU— podrien preparar recursos contenciós administratius que culminin en una anul·lació efectiva.
Les accions legals es complementen amb mobilitzacions i la presentació pública de documents que, segons els seus portaveus, revelen una manipulació institucional en favor del projecte. Avui dia, si bé les obres encara no han començat, aquest impuls social i legal ha aconseguit retardar l’execució efectiva del complex —atès que, fins a 2025, no s’ha aprovat un nou PDU ni compta amb un informe ambiental favorable—, el que manté visqui la possibilitat de frenar el projecte per complet.
El cas de Hard Rock a Tarragona no és un simple conflicte urbanístic: és el reflex d’un model de desenvolupament profundament qüestionat, que combina turisme massiu, ludopatia, especulació immobiliària i consum excessiu de recursos en plena crisi ecològica. Un model que promet ocupació, però lliura precarietat; que parla d’inversió, però externalitza els costos ambientals i socials; que es presenta com a modernització, però respon a una lògica extractiva i desigual.
Enfront d’un planeta en emergència climàtica i una societat que exigeix alternatives justes, democràtiques i sostenibles, la insistència en projectes com el de Hard Rock planteja una pregunta de fons: Quin futur volem construir i per a qui?