La crisi ambiental al segle XXI i l’obsolescència del desenvolupament sostenible

Por CICrA

juny 15, 2021 | Crisi ambiental, Sostenibilitat

En les últimes dècades els Estats han desenvolupat denses institucionalitats ambientals orientades a domesticar el creixement econòmic, conforme a les receptes del desenvolupament sostenible. S’ha desplegat, així, una àmplia varietat de polítiques públiques i instruments jurídics encaminats a contenir i controlar de manera preventiva els impactes de les activitats econòmiques, impulsar el desenvolupament de tecnologies verdes i incidir en els patrons de consum de la ciutadania. Aquest camí ha comportat sens dubte alguns assoliments significatius. No obstant això, la veritat incòmoda dels nostres temps és que la humanitat viu immersa en una catàstrofe silenciosa que avança, a ritmes estrepitosos, en direcció als límits planetaris i el col·lapse climàtic, agreujant les desigualtats socials existents.

En aquest escenari, són cada vegada més nombroses les veus que entenen que la crisi ambiental al segle XXI és també la crisi de l’imaginari solucionista amb el qual ha estat abordada fins ara. I aquestes veus no arriben només dels corrents de pensament més crítics, sinó també des d’actors que han tingut un paper molt significatiu en la construcció de l’actual sistema de governança mundial del medi ambient. Per exemple, Dennis Meadows, des de fa anys, ve afirmant que és massa tard per a parlar de desenvolupament sostenible i que és necessari transitar cap a un nou paradigma que posi en el centre la noció de resiliència a llarg termini per a fer front als canvis radicals que s’aproximen.

Per la seva banda, el relator especial de Nacions Unides sobre extrema pobresa i drets humans, Philip Alston, en un informe de 2019, encunyava el terme “apartheid climàtic” per a qualificar l’actual context, en el qual mentre la població acabalada paga per fugir de les onades l de calor, la fam i els conflictes, la resta de la població no té més opció que patir les conseqüències del canvi climàtic. Així mateix, advertia que els drets humans no sobreviuran els bruscos canvis que s’acosten i acusava Nacions Unides, els Estats, el món corporatiu i fins i tot les ONG, d’haver subestimat la urgència i la magnitud de les amenaces ambientals.

El desenvolupament sostenible és en realitat només un relat trampós amb amplis punts cecs i altes dosis d’autoengany. És només una determinada manera d’entendre la naturalesa i la posició de l’ésser humà en ella, una determinada manera d’articular les relacions de causalitat i connectar els assumptes ambientals amb les injustícies socials i una determinada manera d’entendre l’agència humana. El desenvolupament sostenible s’ha expandit globalment, com a narrativa oficial de la crisi ambiental, arraconant al seu pas una gran diversitat de narratives, explicatives i axiològiques, que, en l’actual escenari, hauran de jugar un paper molt important: des del paradigma de la justícia ambiental a l’ecofeminisme, passant per l’ecomarxisme, les teories del decreixement o el “buen vivir”.

CICrA Justícia Ambiental neix amb la vocació de donar veu i contribuir a l’expansió d’aquestes altres ecofilosofías crítiques, a través del que De Sousa Santos denomina treballs “teòrics de rereguarda”; i aspira igualment a desenvolupar eines pràctiques per donar suport a la tasca transformadora que dur a terme un gran nombre d’actors que comparteixen com a suport teòric aquestes narratives.

CICRA_team

CICrA

Justícia Ambiental

info@cicra.coop