Els dies 8 i 9 de novembre, les sòcies de CICrA Justícia Ambiental presentem les principals conclusions del nostre nou estudi “Injustícia ambiental, crisi climàtica, aigua i migracions. Estudi de casos” en el marc del “Cicle de cinema documental sobre Migracions ambientals”. Aquest estudi, igual que el cicle de cinema, ha estat impulsat per Ecologistes en Acció i Enginyeria Sense Fronteres.
A l’estudi analitzem quatre casos: Sant Louis al Senegal, Cartagena (Bolívar) a Colòmbia, els pobles inuit als Estats Units i el Canadà, i el delta del Mekong a Vietnam. Aprofundim en els moviments de població que tenen lloc en aquests països i que han estat induïts per la degradació ambiental, els desastres i la crisi climàtica, en conjunt amb altres causes estructurals. Fem especial èmfasi en la visibilització de les afectacions relacionades amb l’aigua, així com en la identificació de les estratègies de resistència de la població afectada. En tots els casos observem la complexitat i la multiplicitat de causes dels moviments de població en el context de la crisi ambiental global, així com el seu caràcter intern.
A Saint Louis (el Senegal), hi ha zones abans habitades que ja estan submergides sota les aigües de l’oceà. La població, a més a més, es veu afectada per les conseqüències de la construcció d’un canal que va empitjorar la situació i per la sobreexplotació pesquera. Algunes persones han hagut de traslladar-se a l’interior del país, altres viuen ara en albergs temporals en molt males condicions i unes altres busquen una vida millor més enllà de les fronteres senegaleses. Una estratègia que fa servir la població afectada és visibilitzar les complexes situacions a les quals s’enfronten a través de vídeos publicats a internet, xarxes socials i altres mitjans de comunicació per tal d’aconseguir suport nacional i internacional.
A Colòmbia, els efectes adversos de la crisi climàtica es sumen a altres afectacions al territori les quals han ocasionat moviments de població, principalment de comunitats afrodescendientes, indígenes i pageses, com per exemple la contaminació i degradació dels ecosistemes. Sobre aquest tema, cal destacar que Colòmbia és un dels països amb més presència d’empreses transnacionals amb matriu espanyola. La majoria d’elles involucrades en sectors estratègics com l’electricitat, els hidrocarburs, la telefonia, la construcció, la banca o, com és el cas de l’empresa de capital mixt ACUACAR, la gestió de l’aigua.
A la regió àrtica, els pobles Inuit fan front al desglaç del permafrost i a l’elevació del nivell de la mar, però també als incendis i a les conseqüències nefastes de les indústries extractives. En aquestes regions, les poblacions sovint es veuen obligades a reubicar-se. Segons la base de dades Global Mapping: Leaving Plau, Restoring Home, durant les últimes dècades, com a mínim, s’han dut a terme 27 processos de reubicació de comunitats Inuit a l’estat d’Alaska, entre els quals només 9 han estat concloses. El poble Inuit és políticament actiu i compromès amb la defensa dels seus drets. A més del seu paper actiu en el disseny i implementació dels programes institucionals de reubicació, ha demostrat una enorme capacitat per a desplegar estratègies polítiques i jurídiques, a escala nacional i internacional, que, com a mínim, ha permès visibilitzar el seu cas mundialment i fer del seu problema un assumpte internacional.
Al delta del Mekong, a Vietnam, les poblacions pageses presencien com les inundacions cada vegada més intenses afecten la productivitat dels cultius d’arròs i posen en perill la seva seguretat alimentària. En aquest país, les reubicacions de població per a evitar els danys de les inundacions també són freqüents. Així mateix, la construcció de grans projectes ha expulsat a moltes persones de les seves llars. Per exemple, per a la construcció de la presa hidroelèctrica So’n La, en el Riu Negre, es van desplaçar prop de 91.000 persones, la majoria pertanyents a minories ètniques indígenes.
A més d’aquests casos, a l’estudi analitzem la situació del delta de l’Ebre, el Mar Menor i Siurana. Aquests tres llocs també experimenten greus situacions de risc soci-ambiental en les quals es combinen importants processos de degradació ambiental, creixents impactes de la crisi climàtica i una gestió de la planificació territorial que poden tenir impactes demogràfics significatius en termes de la mobilitat humana.
A mode de conclusió, ens agradaria remarcar, igual que ho fèiem en l’article sobre l’informe publicat en el blog de ISF en El Salto, que la crisi ambiental global és fruit, directa i indirectament, de les activitats humanes i en particular d’aquells països i grans empreses transnacionals que han alterat el planeta Terra, s’han apoderat de l’atmosfera i estan afectant la seguretat alimentària, la disponibilitat de l’aigua i la subsistència de milers de comunitats, pobles i llars arreu del món. Per això és indispensable que, des de les organitzacions de la societat civil, les institucions i també des de l’àmbit acadèmic es reconegui la importància que té el reconeixement jurídic i polític de la mobilitat humana induïda per factors ambientals i climàtics.
L’estudi es pot descarregar aquí.
