Autor: Juan Sebastián Duque Roldán
“Les persones joves som la benzina de la revolució i de la lluita” ressaltava una jove palestina que va participar en l’IV fòrum Youth Act!, espai que va reunir joves de diversos territoris a la ciutat de Barcelona del 2 al 6 de febrer d’enguany per a parlar de la crisi ambiental global i per a compartir estratègies organitzatives i socials de resistència enfront d’aquesta. A aquesta trobada assistim des de CICrA Justícia Ambiental per a facilitar alguns espais i per a escoltar i aprendre de les experiències dels i les joves participants.
Per a ningú és un secret que assistim a un moment de crisi ambiental a nivell mundial: la crisi climàtica va deixar de ser una preocupació del futur per a ser una realitat del present, els nivells de la mar han anat pujant, posant en risc a comunitats costaneres, l’aigua és un bé cada vegada més escàs i la seva disponibilitat és cada vegada menys previsible, i a això se li suma la pèrdua de biodiversitat que ocorre en diferents latituds. Encara que la crisi climàtica i ambiental ens afecta a totes, no ens afecta de la mateixa manera. Les diferències socials incideixen en la forma en què tant individual com social o comunitàriament responem a aquestes. Per això, ens preguntem: afecta la crisi climàtica de manera diferent de la població juvenil? i, com pot respondre la joventut enfront d’això?, o millor dit, quin és el paper de les persones joves en l’activisme climàtic i ambiental?
Com afecta la crisi ambiental global a les joventuts?
Davant un escenari climàtic i ambiental desolador, s’ha començat a documentar casos del que es considera ecoansietat o ansietat climàtica, definida per Irene Baños com un conjunt d’emocions que desenvolupa en una persona en prendre consciència de la magnitud dels impactes presents i futurs de la crisi ambiental o climàtica. Entre aquests sentiments es troben la tristesa, l’angoixa, la por, la impotència o la ràbia. Tot i així, encara no es compta amb una definició estandarditzada d’aquesta patologia a nivell internacional.
Si bé l’ecoansietat pot afectar persones de qualsevol edat, aquesta ha anat augmentant en la població juvenil. Segons l’Associació Americana de Psicologia (APA), en una enquesta realitzada a 10.000 joves entre els 16 a 24 anys de 10 països diferents, el 59% manifestava una preocupació extrema enfront del canvi climàtic amb sentiments d’ira, tristesa, por o impotència que afectava la son, l’apetit o l’acompliment dels seus estudis o treball.A aquestes conseqüències psicològiques o psicosocials, se li afegeixen les conseqüències socioeconòmiques de la crisi climàtica. D’acord amb Nacions Unides, el 70% de la població treballadora està exposada a la calor excessiva, la qual cosa no solament causa baixos índexs en la productivitat, sinó que els exposa a riscos de patir ferides relacionades amb la calor, i fins i tot la mort. Aquest fet és especialment greu si es té en compte que les joventuts són la població més precaritzada laboralment.
A nivell mundial, el 13% de la població juvenil està en situació de desocupació (enfront del 4,9% d’índex de desocupació en la població global), d’acord amb estimacions de l’Organització Internacional del Treball (OIT) per a l’any 2024. D’igual manera, les condicions laborals de les joventuts varien considerablement depenent de les regions; en països de baix ingrés una de cada cinc persones joves pot accedir a un treball remunerat segur,mentre que en els d’ingrés alt, el 76% de la població juvenil poden accedir a un treball amb aquestes característiques.
D’altra banda, l’escalfament global incideix negativament en l’educació. D’acord amb l’ONU, en el 2024 moltes escoles van haver de tancar a causa de l’extrema calor en regions d’Àsia i del Nord d’Àfrica, deixant a milions de nenes i nens sense educació. A més, les altes temperatures afecten considerablement l’acompliment acadèmic, la qual cosa afecta especialment les poblacions amb ingressos baixos i, per descomptat, en les joventuts.
A aquests efectes socials, se’ls suma la susceptibilitat que tenen les persones joves i les comunitats a patir fenòmens meteorològics relacionats amb el canvi climàtic, com a sequeres, inundacions, erosions o augment en el nivell de la mar, entre altres. Totes aquestes conseqüències de la crisi ambiental (tant les socioeconòmiques com ambientals) poden desencadenar diferents tipus de mobilitats, que poden ser tant temporals com permanents. Encara que es manca de dades oficials, s’estima que una gran part d’aquestes persones que es desplacen per motius ambientals, són persones joves.
En un informe fet per CICrA titulat (Im)mobilitats i degradació ambiental al Senegal: joventut, responsabilitats i resistències!, s’assenyalava que en aquest país de l’Àfrica Occidental van ocórrer al voltant de 253.000 desplaçaments interns relacionats amb desastres vinculats amb amenaces naturals entre els anys 2008 i 2023. A més, es va trobar que el perfil migratori de la població senegalesa a la ciutat de Barcelona són majoritàriament homes joves amb oportunitats laborals limitades i dones joves que migren per estudis o reagrupació familiar.
La població juvenil és més susceptible a mobilitzar-se dels seus territoris d’origen a la recerca d’oportunitats per a millorar les seves condicions materials de vida. En moltes ocasions la crisi ambiental s’interrelaciona amb altres factors com la violència, els conflictes armats, l’extractivisme o la inestabilitat política com les causes d’aquestes mobilitats. A més, també cal tenir en compte que les crisis ambientals cada vegada més incideixen en situacions d’immobilitat, en les quals les persones afectades no poden o no volen desplaçar-se dels seus territoris.
Quin és el paper de la joventut en l’activisme ambiental?
A partir de l’esbós anterior, és pertinent pensar com poden les joventuts aportar en la lluita enfront d’aquestes crisis, així com defensar els seus territoris. D’acord amb l’Informe Joventut a Espanya 2024 de l’Institut de la Joventut (INJUVE), tot i que la joventut espanyola està d’acord amb el concepte de democràcia, entre el 38% i el 46% té una opinió crítica del funcionament d’aquesta. Així mateix, s’observava que hi ha una disminució en la confiança en institucions com el Congrés, la Corona o els partits polítics.
En contrast amb l’anterior, el 55% de la joventut espanyola va manifestar tenir interès en la política, preferint formes d’activisme polític diferents de les tradicionals. A més de l’exercici del vot, les persones joves manifestaven interès a participar en activitats com a vagues, manifestacions autoritzades o comprar o deixar de comprar productes per motius polítics, ètics o ambientals. D’igual manera, es van destacar activitats per mitjans digitals, com la signatura de peticions en línia o la participació en fòrums de discussió.
L’anterior demostra que, enfront de la desconfiança en les institucions i formes d’organització tradicionals, les joventuts estan buscant i desenvolupant noves maneres de fer incidència política. Les persones joves poden aportar aquestes formes de participació política a l’activisme ambiental per a renovar i innovar en les formes d’organització, de participació i de fer incidència. Això li pot permetre a les organitzacions que es dediquen a l’activisme ambiental tenir incidència i sensibilitzar a generacions més joves.
Sumat a l’anterior, la presència de joves en organitzacions permet impulsar el debat intergeneracional. Però per a això, és necessari que es valorin les seves experiències vitals, emocionalitats polítiques i coneixements, i a més, que les seves veus influeixin en la presa de decisions. En aquest sentit, és necessari que a nivell organitzatiu se superi l’adultocentrisme i la idea que les joventuts no són aptes per a assumir el lideratge dels processos. A més, això també requereix que les entitats estiguin obertes a noves formes de deliberació democràtica, d’organització estructural i de fer incidència social i política.
D’altra banda, la vinculació efectiva de les joventuts en processos organitzatius permet construir comunitat i teixir xarxes de suport amb persones de diferents edats i contextos. Així, es pot entendre que sentiments com l’ecoansietat no són un trastorn individual, sinó una resposta col·lectiva a la injustícia social i ambiental. Això ens interpel·la per a superar l’individualisme en favor del comunitari com una manera de generar resiliència col·lectiva i d’afrontar la desesperança enfront d’un món afectat per una multitud de crisi.
És important destacar que les joventuts no són indolents ni estan alienades enfront de les crisis socials, polítiques o ambientals, sinó que hi ha un sentiment generalitzat de desconfiança de les institucions i formes d’organització tradicionals, així com que les seves veus no tenen incidència real en la presa de decisions. D’altra banda, i a manera de reflexió, sempre s’ha insistit que les persones joves són el futur de la societat, i per tant sembla ser que hauran de fer-se càrrec dels problemes d’aquest futur. No obstant això, el col·lapse ambiental és un fenomen del present i que està afectant a tota la població des de les infàncies fins a la tercera edat. Per tant, és important buscar maneres d’implicar efectivament persones de diferents generacions en l’activisme social i ambiental, incloent-hi les joventuts perquè són part d’aquest present.
