Autora: Andrea Safont-Tria Morales
L’hidrogen verd està guanyant gran rellevància en el context de la seguretat energètica i la descarbonització, especialment entre la Unió Europea (UE), que preveu importar 10 milions de tones d’hidrogen renovable i els seus derivats per a 2030. Per satisfer aquesta demanda, països com Namíbia busquen posicionar-se com a pioners globals en la producció d’aquest vector, projectant la creació de tres valls d’hidrogen verd al país. Però, quins impactes socioambientals amaga realment el desplegament d’aquesta estratègia?
Hyphen Hydrogen Energy (Hyphen en endavant) constitueix el primer projecte del Corredor de Desenvolupament del Sud (SCDI), una de les tres valls previstes. Encara que es tracta d’un consorci namibià amb un 24% de participació pública namibiana, està conformat per l’empresa alemanya Enertrag i la firma d’inversió Nicholas Holdings Limited, registrada a les Illes Verges Britàniques amb intermediació societària a Maurici. El propòsit d’aquest projecte és exportar fins a 2 milions de tones anuals d’hidrogen verd en forma d’amoníac per saciar la demanda dels mercats de la UE, el Japó i Corea del Sud.
Què és l’hidrogen verd?
L’hidrogen s’obté mitjançant l’electròlisi, un procés electroquímic que separa els àtoms d’hidrogen i oxigen presents a l’aigua. Perquè es consideri verd, aquesta electròlisi ha d’estar alimentada exclusivament per fonts d’energia renovable. No obstant això, per produir un sol quilogram d’hidrogen es necessiten entre 40 i 190 kWh d’energia renovable, així com grans quantitats de recursos hídrics, revelant serioses qüestions sobre la seva sostenibilitat. Namíbia ha captat l’atenció internacional per les seves condicions idònies d’energia solar i eòlica. Tot i això, planteja greus contradiccions en ser una indústria intensiva en aigua al país més àrid de l’Àfrica subsahariana, on la demanda interna d’aquest vector és nul·la. A més, resulta paradoxal la seva exportació quan Namíbia importa gairebé la meitat de la seva energia i el 40% de la seva població continua mancant d’accés a l’electricitat.
Hyphen Hydrogen Energy en xifres
La infraestructura projectada és clau per entendre la magnitud del projecte. Per generar la suficient energia renovable, es construiran 600 turbines eòliques i un parc fotovoltaic de 50 quilòmetres quadrats, assolint els 7 GW de capacitat instal·lada. Això generarà una quantitat d’energia que aproximadament quadruplica el consum elèctric anual de tota Namíbia registrat el 2021. Tota aquesta energia es destinarà principalment a la planta dessalinitzadora per extreure l’aigua de l’oceà, al sistema d’electròlisi per separar l’hidrogen, i al reactor per a la seva conversió final en amoníac líquid per poder exportar-lo en vaixells. Per finançar aquest macroprojecte, es contempla una inversió de 10.000 milions de dòlars, l’equivalent a dos terços del Producte Interior Brut (PIB) del país el 2025.
El complex abastarà un espai de 4.000 km2 dins del Parc Nacional Tsau //Khaeb, un territori ancestral històricament reclamat pel poble Nama. Aquesta zona va ser l’epicentre de la “febre dels diamants” durant l’època colonial que, en conseqüència, també es va denominar com a Sperrgebiet o àrea prohibida, ja que l’accés estava i continua estant molt restringit per evitar la mineria de diamants il·legal. Malgrat constituir un espai de profunda memòria històrica, marcat pel genocidi alemany, la propietat del sòl és estatal. Això va permetre al govern de Namíbia acordar bilateralment amb Hyphen una concessió de terres per quaranta anys.
Font: Hyphen Hydrogen Energy (2023) i OECD (2024).
El conflicte socioambiental
La imposició d’aquesta infraestructura i la falta d’una consulta prèvia vinculant han germinat un conflicte socioambiental directe, principalment entre el poble Nama i els habitants de Lüderitz, el municipi adjacent.
En primer lloc, destaca l’omissió de la memòria històrica en una terra marcada pel domini colonial alemany. Això afecta de manera directa els pobles Nama i Herero, víctimes del genocidi a principis del segle XX, milers dels quals van ser exterminats al camp de concentració de Shark Island. És precisament en aquest espai on el projecte requereix ampliar el port per exportar l’amoníac a gran escala. Part de la infraestructura necessària suposarà la restricció d’accés públic a l’antiga illa i a la península de Lüderitz, l’única zona d’accés al mar públic als voltants, ja que la següent sortida exempta de la Sperrgebiet es troba en una platja al nord de l’enclavament. Això suposa una pèrdua territorial que el director executiu de Hyphen considera com a inevitable, en tractar-se de l’única ubicació viable per a un port d’aigües profundes.
Això, juntament amb la dessalinitzadora, implica greus conseqüències tant per a l’ecosistema marí com per a les famílies que depenen de la pesca artesanal. En paral·lel, el desenvolupament industrial dins del Parc Nacional Tsau //Khaeb també genera preocupacions per tractar-se d’una zona d’alta biodiversitat endèmica. Així mateix, el parc es considera terra ancestral per al poble Nama, que porten anys reclamant-la malgrat que l’Estat no reconeix jurídicament la figura de “terra ancestral indígena”. Per aquest motiu, autoritats tradicionals i organitzacions de drets humans denuncien la falta de consentiment i de participació de les comunitats locals en les fases primerenques del disseny del projecte.
Encara que existeix certa esperança respecte a la creació d’ocupació, residents de Lüderitz també alerten sobre la bretxa de qualificació tècnica local i adverteixen d’una probable onada migratòria que tensarà encara més la infraestructura urbana, sanitària i habitacional del municipi.
Davant d’aquest escenari, sorgeix la incertesa sobre com es traduiran realment els beneficis. Hi haurà una redistribució econòmica directa que prioritzi Lüderitz, on els habitants es veuen més afectats? El projecte forçarà l’abandonament de modes de vida tradicionals, com la pesca, a canvi d’ocupacions no qualificades? Com es mitigaran els danys ambientals, com l’abocament de salmorra o la pèrdua de biodiversitat?
Es reprodueixen dinàmiques de colonialisme verd?
El model de Hyphen, basat en l’exportació a gran escala cap al Nord Global sense beneficis clars ni equitatius per a la població local, evidencia dinàmiques típiques del colonialisme verd. Aquest concepte es distingeix del neocolonialisme clàssic en sustentar-se en una justificació ambiental. Malgrat que les activitats es legitimen apel·lant al “bé comú” de descarbonització global, la realitat és que les càrregues socioambientals es desplacen al Sud Global, mentre que l’energia “neta” i el benefici s’exporten cap al Nord. Aquesta asimetria cobra especial gravetat donats els llaços històrics de violència i dependència, reproduint certes dinàmiques de domini indirecte a través de l’extractivisme verd ja que, encara que el sol i el vent siguin aparentment intangibles, continuen sent recursos explotables per a la seva exportació.
És rellevant destacar la participació de l’empresa alemanya Enertrag, que invisibilitza el significat històric del territori on es realitzaran les activitats. La falta de reconeixement del seu llegat colonial, juntament amb el discurs legitimador de Hyphen que afirma que a Namíbia “hi ha grans extensions de terra deshabitada i subdesenvolupada” (“large swathes of uninhabited and undeveloped land”), perpetuen mites colonials clàssics. Reduir un territori ancestral i de memòria a un simple espai buit per desenvolupar, sense considerar el context i les comunitats locals, reprodueix dinàmiques de colonialisme verd rere la màscara del desenvolupament i la descarbonització. Així, aquests discursos oculten les implicacions de crear aquestes «zones de sacrifici».
El “bé comú” de les zones de sacrifici
Sovint, el discurs hegemònic mostra els megaprojectes de la transició verda com a intrínsecament justos i sostenibles pel simple fet de contribuir als objectius globals de descarbonització. No obstant això, els costos i beneficis no es distribueixen de manera equitativa, corrent el risc de reproduir dinàmiques de colonialisme i extractivisme verd en generar aquestes “zones de sacrifici” que s’assumeixen com el dany col·lateral necessari per a un suposat “bé comú”.
El conflicte socioambiental sorgit del projecte Hyphen no és un fet aïllat, sinó que respon a dinàmiques asimètriques i colonials de la transició verda. La mateixa empresa Hyphen estima la necessitat de 9.000 projectes més de la seva mateixa escala per poder assolir els objectius de zero emissions netes per al 2050 a escala mundial. Aquesta xifra revela la insostenibilitat de mantenir el ritme de consum actual del Nord Global, que més que una transició, està duent a terme una “addició energètica”. En definitiva, cal remarcar que una transició energètica global mai no podrà ser justa si continua depenent de crear zones de sacrifici al Sud Global per sostenir les demandes creixents del Nord.
Referències
Hyphen Hydrogen Energy (2023). Southern Corridor Development Initiative Namibia. HYPHEN: Project Summary. Version 1.0. https://www.namibia-forum.ch/media/kunena/attachments/102/HYPHEN_ProjectSummary_MediaBriefing.pdf
OECD (2024). Hyphen Hydrogen Energy: Ammonia – Namibia. OECD. https://www.oecd.org/content/dam/oecd/en/about/programmes/cefim/green-hydrogen/update-case-studies/hyphen-namibia-case-study-2024.pdf
Fotografia: Hyphen Hydrogen Energy (2026): The Hyphen Project. https://hyphenafrica.com/the-hyphen-project