Autora: Rosalía Ibarra Sarlat
Kiribati és un país insular situat en l’Oceà Pacífic al nord-oest d’Austràlia fortament exposat als impactes del canvi climàtic i amb el risc latent de desaparèixer davant l’elevació del nivell del mar, d’aquí ve que, per als seus ciutadans la migració transfronterera -forçada- sigui plantejada com una via per a enfrontar tal situació, no obstant això, el desplaçament per aquesta causa no està jurídicament reconegut. L’anterior es constata davant el rebuig d’atorgar l’estatus de refugiats a famílies de Kiribati que estan sofrint els efectes del canvi climàtic, això sota l’argument que no hi ha una base normativa, tal és el cas de Ioane Teitiota davant la Suprema Cort de Nova Zelanda, assumpte en el qual va sol·licitar l’estatus de refugiat de conformitat amb la Immigration Act 2009, en els termes de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut dels Refugiats de 1951; i va demandar protecció conforme al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) sota l’argument que podria estar en risc la seva vida en ser deportat de Nova Zelanda.
Tant el Tribunal d’Immigració i Protecció de Nova Zelanda com les Corts d’Apel·lació i Superior van determinar que el dret internacional i intern només permeten el reconeixement com a refugiat si els requisits de la Convenció es compleixen, és a dir que existeixi una persecució per alguna de les cinc causes estipulades. De manera que es va concloure que el senyor Teitiota no enfrontava un risc real de ser perseguit si tornava a Kiribati, així com tampoc va presentar evidència que les condicions ambientals que enfrontava o que enfrontaria en tornar fossin perilloses per a la seva vida, considerant al seu torn, que no es van presentar proves suficients i imminents que en tornar sofriria una violació als seus drets humans, com el dret a la vida en virtut de l’article 6 del PIDCP. Sobre aquest punt es va argumentar que, si bé és cert que la protecció del dret a la vida implica una obligació positiva de l’Estat, el recurrent no va assenyalar en concret cap acte o omissió per part del Govern de Kiribati que pogués posar en risc la seva vida.
Al respecte, considero que es van deixar de costat les accions de prevenció davant riscos que per altres són imminents, això en atenció a l’evidència científica dels impactes del canvi climàtic en els petits estats insulars. Les mesures davant tals impactes han de ser preventives i no reactives, no es pot pretendre protegir el dret humà a la vida una vegada que es tingui l’evidència imminent del mal, és a dir, al moment en què sigui nul l’accés a l’aigua potable (per la intrusió salina) i l’accés als mitjans de subsistència (per la degradació ambiental), o bé quan els petits estats insulars s’enfonsin i desapareguin. En aquest sentit, és discutible que la prova sigui una càrrega processal per al queixós.
D’altra banda, en específic la Cort d’Apel·lació va resoldre que “els efectes del canvi climàtic no són una causa inclosa en la Convenció de Refugiats, per la qual cosa l’aplicació d’aquest instrument jurídic no és la solució al problema de Kiribati”. Això va ser ratificat en la decisió final de la Suprema Cort de Nova Zelanda. Sobre aquest punt, és important fer èmfasi en el fet que, tot i que l’assumpte va ser infundat, deixa oberta la possibilitat al fet que en circumstàncies fàctiques diferents el resultat jurídic sigui un altre. Això es desprèn de l’exposat pel Tribunal i les Corts d’Apel·lació en argumentar que: “their decisions did not pixen that environmental degradation resulting from climate change or other natural disasters could never create a pathway into the Refugee Convention or protected person jurisdiction”. Secundat per la Suprema Cort en assenyalar que: “Our decision in this casi should not be taken as ruling out that possibility in an appropriate casi”. Per tant, la decisió en aquest cas es concep com un precedent NO DEFINITIU que obre la possibilitat de reinterpretar la Convenció en assumptes similars, i en l’àmbit intern, convida que es propiciï una interpretació més àmplia de la Convenció al moment d’adoptar-la en el règim nacional.
L’assumpte en si exposa la necessitat de reconèixer i protegir els desplaçats climàtics, tal com s’albira en el rellevant pronunciament que, a petició del senyor Teitiota, va emetre el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides el 7 de gener de 2020, on, si bé es confirma que la decisió de rebutjar la sol·licitud d’asil és legal, es destaca que, atès que el risc que un país sencer se submergeixi sota l’aigua és extrem, les condicions de vida en aquest país poden tornar-se incompatibles amb el dret a la vida amb dignitat abans que el risc es realitzi. Considerant que, sense esforços nacionals i internacionals sòlids, els efectes del canvi climàtic en els estats més vulnerables poden exposar a les persones a una violació dels seus drets contemplats en l’article 6 del PIDCP, la qual cosa activaria l’obligació de senar-refoulement per part dels Estats receptors de migrants pels impactes climàtics; i en aquest sentit l’obligació de no extradir, deportar o transferir de conformitat amb el citat article pot ser més àmplia que l’abast del principi de senar-refoulement d’acord amb el règim jurídic internacional dels refugiats, la qual cosa incrementaria el marc de protecció per a aquells que NO tenen l’estatus de refugiat. Per tant, el Comitè observa que han de considerar-se les violacions de drets humans causades per la crisi climàtica al país d’origen del migrant en examinar casos de deportació.
L’opinió del Comitè senti un important precedent que reafirma la vulnerabilitat del dret humà a la vida davant les adversitats del canvi climàtic, així mateix, els arguments condueixen a la interpretació més àmplia dels marcs jurídicos per a la protecció dels desplaçats climàtics transfronterers, i conviden a la necessària valoració del reconeixement d’un estatus jurídic en Dret Internacional que els atorgui el dret al desplaçament, amb l’objectiu de propiciar obligacions internacionals de protecció, vinculades amb el deure estatal de salvaguardar efectivament tots els drets humans reconeguts. D’igual mode, sent imperant la integració de la variable climàtica en les sol·licituds d’asil, així com la consideració dels drets d’ingrés i residència.
Fonts:
- AF (Kiribati) [2013] NZIPT 800413
- HUMAN RIGHTS COMMITTEE, 2020, Views adopted by the Committee under article 5 (4) of the Optional Protocol, concerning communication No. 2728/2016, Doc. CCPR/C/127/D/2728/2016, 7 january, United Nations, International Covenant on Civil and Political Rights.
- Ioane Teitiota v The Chief Executive of the Ministry of Business, Innovation and Employment [2014] NZCA 173
- Ioane Teitiota v. The Chief Executive of the Ministry of Business, Innovation and Employment, [2015] NZSC 107