Què és l’ecocidi?

Qui hagi seguit l’actualitat d’aquests últims mesos a Espanya és possible que, entre nous màxims a la tarifa de la llum i l’actualització de les dades de vacunació, hagi sentit alguna cosa sobre el Mar Menor. El tema en qüestió és que l’aparició d’un gran nombre de peixos morts a la costa ha tornat a posar de manifest el pèssim estat ecològic d’aquesta massa d’aigua. Antany paradís natural, avui dia el Mar Menor ha esdevingut un espai hostil per a la fauna. Les causes semblen clares: els abocaments de l’agricultura intensiva, els pous il·legals, la urbanització massiva de la zona, el model turístic insostenible preponderant a la zona… És normal que la situació on es troba la zona sigui qualificada per diferents mitjans de comunicació d’ecocidi.

El mes d’agost passat, arribaven des del Brasil notícies dels pobles originaris. Entre les mobilitzacions que aquests pobles estaven desenvolupant en defensa dels seus drets sobre les territoris ancestrals, l’Articulació de Pobles Indígenes del Brasil (instància col·lectiva creada per diferents moviments indígenes per promoure i defensar els drets de les seves comunitats) anunciava que presentaria contra Jair Bolsonaro una denúncia per genocidi i ecocidi davant la Cort Penal Internacional.

Què tenen en comú el Brasil i el Mar Menor?, segons les notícies que ens arriben sembla que els dos territoris pateixen els efectes devastadors de l’ecocidi. Però què és això de l’ecocidi? No és un terme que tothom hagi sentit alguna vegada. Respondre aquesta pregunta no és fàcil, fins i tot per a aquelles persones familiaritzades amb el concepte i que coneixen el que implica. Amb ecocidi s’ha pretès fer referència a grans danys causats a la natura per l’ésser humà, però la seva definició i abast no estava clara i anava variant en funció de l’època i el context en què s’utilitzava.

Al novembre del 2020 un panell d’especialistes a nivell internacional va començar els treballs preparatoris per redactar una definició jurídica d’ecocidi. Aquest grup de juristes, impulsat per Stop Ecocidio, va presentar oficialment el passat mes de juny la que havia de ser la definició: “ecocidi és qualsevol acte il·lícit o arbitrari perpetrat sabent que existeix una probabilitat substancial que causi danys greus que siguin extensos o permanents al medi ambient”. Juntament amb la concreció del concepte, el panell també va presentar una sèrie d’esmenes a l’Estatut de Roma destinades a incorporar l’ecocidi com a nou crim internacional.

La Fundació Stop Ecocidio, amb un equip de professionals repartit per tot el món, té com a objectiu promoure l’ecocidi com a crim internacional, de manera que la Cort Penal Internacional tingui competència per investigar-lo i jutjar-lo. Polly Higgins, advocada i una de les fundadores de Stop Ecocidio ha estat possiblement qui ha treballat més pel reconeixement de l’ecocidi. El seu compromís amb la protecció de la Terra la va portar a desenvolupar una gran tasca, difonent, assessorant i incentivant el respecte al nostre medi.

El treball del panell d’especialistes i de Stop Ecocidio ve motivat per l’evident crisi climàtica en què vivim, agreujada dia a dia, però aquesta no ha estat la primera ocasió en què l’ecocidi s’ha considerat una eina útil per revertir la situació ambiental. Al llarg del segle passat, el reconeixement d’un delicte contra el medi ambient d’àmbit internacional va ser considerat diverses vegades. Ja en 1948 la Comissió de Dret Internacional va valorar la possibilitat de complementar la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi amb un delicte d’ecocidi. El 1972 l’ecocidi va tornar a entrar en escena quan Olof Palme, primer ministre suec d’aleshores, va qualificar com a tal la Guerra del Vietnam durant el discurs inaugural la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Humà (també coneguda com a Cimera de la Terra) , celebrada a Estocolm els dies 5 a 16 de juny.

No obstant això, el terme ecocidi no es va recollir en cap document de la Convenció i el seu impuls com a crim internacional es va quedar en una mera idea o propòsit. En general, hi ha hagut manca de consciència sobre els danys provocats al medi ambient, tant des de la població en general com des dels poders públics. Eren vistos, en el millor dels casos, com un problema secundari. A la relegació de l’ecocidi també van influir les pressions de determinats Estats i corporacions, amb un interès clar i comú d’evitar el reconeixement dels danys ambientals. I és que la prevalença de l’interès econòmic sobre qualsevol altre ha estat una constant a l’esfera internacional i continua sent un gran obstacle per avançar en la protecció ambiental.

En tot cas, cal tenir en compte que un dels problemes més grans a què s’ha enfrontat l’ecocidi per al seu reconeixement ha estat la seva falta de concreció. El concepte ha evolucionat amb el pas dels anys, abastant diferents fets, causes i conseqüències. Davant dels danys constants que es produeixen sobre el medi, alguns més greus que altres, intencionats o no… cal establir què interessa incloure dins el delicte d’ecocidi, què es pretén que sigui perseguit i jutjat i què no. Assolir el consens sobre aquesta qüestió és fonamental i així ho demostra l’esforç desenvolupat per aquest panell d’especialistes organitzat per definir-lo. Un total de 13 juristes, especialistes en diferents matèries, de diferents llocs i sistemes jurídics han treballat durant mig any per assolir una definició satisfactòria.

La gravetat de l’ecocidi va quedar palesa des del moment en què es va reconèixer a l’Estatut de Roma com a crim de guerra. En temps de “pau” la dificultat ha residit en assolir un equilibri entre una definició extensa, que protegís situacions més àmplies, però el reconeixement de les quals generés més rebuig i un concepte més restringit, que facilités la seva inclusió entre els delictes internacionals, però que a la pràctica suposés una escassa protecció del medi ambient. Una altra qüestió d’importància ha estat l’exigència o no d’intencionalitat.

En el cas de la proposta esmentada s’exigeix com a requisit la il·licitud o l’arbitrarietat de l’acte causant del dany, cosa que en principi no aclareix l’exigència d’intencionalitat. Si es presta atenció a la definició dels termes que acompanya el concepte principal, es pot observar que “arbitrari” comprèn tant “la intencionalitat com el fet de fer cas omís de manera temerària respecte d’unes conseqüències prohibides”. Això vol dir que un acte podria considerar-se ecocidi encara sense ser intencionat, sempre que es posés de manifest que no va tenir en compte els danys ambientals que pogués causar.

Que l’ecocidi sigui inclòs a l’Estatut de Roma com a crim internacional pot marcar un abans i un després en la lluita per la protecció ambiental. No només per oferir una nova eina legal que possibilités l’enjudiciament d’actes nocius per al medi ambient. Podria suposar també un canvi de consciència a nivell nacional i que els estats incorporessin l’ecocidi com a delicte a les seves pròpies legislacions. Avui només 9 estats inclouen l’ecocidi als codis penals.