La Fàtima té 34 anys, viu a Barranquilla, Colòmbia, i fa quatre anys que busca feina al sector de les energies renovables. Va estudiar enginyeria ambiental, té un màster en Energies renovables i sostenibilitat energètica, parla anglès i té una àmplia experiència en projectes eòlics i parcs solars. A cada procés de selecció li diuen que el perfil és perfecte, però que el lloc requereix disponibilitat total per treballar sobre el terreny. Ella té dos fills i no compta amb una xarxa de suport per a la seva cura. L’oferta no arriba mai, el temps passa i cada dia té més necessitats.
A vuit mil quilòmetres de distància, a Huelva, Espanya, la Maria treballa des de fa dos anys com a tècnica de manteniment de plaques fotovoltaiques. Abans d’entrar al programa de formació de la cooperativa Som Energia portava catorze mesos a l’atur. Avui té un contracte fix. Són dues trajectòries diferents en dos països diferents, però amb una mateixa pregunta de fons: per què la transició energètica continua arribant tard —o no arribant— a les dones?
Què tenen en comú les barreres que afronten la Fàtima i la Maria, i què diferencia els recursos amb què cada país respon a aquestes barreres? Es pot considerar justa una transició que exclou les persones que més pateixen els impactes de la crisi climàtica que pretén resoldre? Aquest text busca explorar aquestes preguntes a partir d’evidència oficial, comparant la situació de l’ocupació verda i la participació de les dones a Colòmbia i Espanya.
Una bretxa que no és nova, però que s’aprofundeix
L’Organització Internacional del Treball (OIT) defineix l’ocupació verda com aquella feina decent que contribueix a preservar o restaurar la qualitat ambiental (OIT, 2015). Sota aquesta definició, les feines verdes haurien de ser feines de futur, d’oportunitat, de transició cap a una economia més justa. Les dades indiquen, tanmateix, que reprodueixen en els seus sectors emergents les mateixes asimetries de sempre. L’informe Empleos verdes, una oportunidad para las mujeres en América Latina ho documenta amb una dada difícil d’ignorar: a tota Amèrica Llatina, menys d’una de cada quatre persones que treballa al sector verd és dona. I aquesta proporció, en lloc de millorar amb l’auge de les renovables, ha retrocedit els darrers anys (OIT i Euroclima+, 2022).
Per què passa això? La resposta no és senzilla, però hi ha tres barreres que apareixen de manera consistent en la literatura acadèmica i institucional. La primera és la bretxa de gènere en formació tècnica i científica —coneguda com a bretxa de gènere en STEM (Ciència, Tecnologia, Enginyeria i Matemàtiques, per les seves sigles en anglès)—, que deixa les dones sobrerepresentades en les carreres que alimenten directament els sectors verds: enginyeria energètica, tecnologies d’eficiència ambiental i instal·lació de sistemes renovables. La segona és la feina de cures: mentre les polítiques de transició energètica dissenyen perfils laborals que exigeixen mobilitat, disponibilitat estesa i presència en territoris remots, les dones continuen sent les principals responsables de la cura de fills, gent gran i de la llar, sense que existeixin sistemes públics que redistribueixin aquesta càrrega. La tercera barrera és la segregació ocupacional: quan les dones accedeixen als sectors verds, ho fan majoritàriament en posicions administratives o de comunicació, rarament en rols tècnics o de presa de decisions. No és un problema de capacitat ni d’interès: és un problema d’accés i de disseny.
El que fa especialment rellevant aquesta constatació és que excloure les dones de l’ocupació verda no és només una qüestió de justícia social: és també una ineficiència climàtica. Segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (UNDP, 2026), els països que aconsegueixen més igualtat de gènere en els seus sectors tècnics i científics obtenen resultats més efectius en reducció d’emissions. Dit d’una altra manera: una transició energètica sense dones és, a més d’injusta, menys eficaç.
Colòmbia: potencial enorme, bretxa que no es mou
El cas de Fàtima no és excepcional, sinó estructural. Colòmbia compta amb condicions extraordinàries per a l’ocupació verda: és el país amb més diversitat d’ocells del món i acull prop del 10% de totes les espècies conegudes en un territori que no supera l’1% de la superfície terrestre del planeta (SiB Colombia, 2024). A aquesta riquesa biòtica s’hi suma un potencial solar i eòlic concentrat especialment a La Guajira i la regió Carib. A més, s’han adoptat compromisos climàtics que inclouen reduir el 51% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2030 respecte a l’escenari projectat.
La transició energètica projecta la creació de desenes de milers de llocs de treball en renovables en els pròxims anys, i l’aprovació de la Política Nacional d’Hidrogen de Baixes Emissions el desembre de 2025 sembla obrir nous horitzons en sectors emergents.
Tanmateix, la realitat del mercat laboral femení colombià mostra una inèrcia que els anuncis de política energètica no han aconseguit revertir. Segons la Gran Enquesta Integrada de Llars del Departament Administratiu Nacional d’Estadística (DANE de 2025), la bretxa entre homes i dones en la Taxa Global de Participació se situa en 24,5 punts percentuals —amb una taxa global de participació (TGP) masculina del 76,6% davant del 52,1% femenina— i la desocupació femenina supera en 4,2 punts la masculina a nivell nacional. Aquesta diferència s’amplia fins als 7,7 punts en els centres poblats i rural dispers, precisament on es concentra el major potencial d’energies renovables comunitàries (vegeu els gràfics del DANE). Com es pot observar en les figures següents, el portal de mercat laboral segons sexe del DANE permet visualitzar aquesta bretxa amb detall per àmbit geogràfic i any.
Font: www.dane.gov.co/files/operaciones/GEIH/bol-GEIHMLS-abr-jun2025.pdf
Font: www.dane.gov.co/files/operaciones/GEIH/bol-GEIHMLS-abr-jun2025.pdf
A això s’hi suma que, segons l’OCDE (2023), les colombianes dediquen de mitjana moltes més hores que els homes a la feina de cures no remunerada —molt per sobre de la mitjana dels països de l’OCDE—, cosa que redueix dràsticament la seva disponibilitat per accedir a feines en sectors que encara no han dissenyat condicions laborals compatibles amb aquestes responsabilitats.
Des del punt de vista normatiu, el Pacte per les Feines Verdes i la Transició Justa (2019) i la seva versió actualitzada, el Pacte per la Justícia Ambiental, Feines Verdes i la Transició Justa (2022) —tots dos subscrits entre el Ministeri de Treball i l’OIT— juntament amb l’article 56 de la reforma laboral de 2023, que incorpora feines verdes i blaves amb enfocament diferencial de gènere i assenyala que el Servei Nacional d’Aprenentatge (SENA) haurà de prioritzar la formació de dones i grups en situació de vulnerabilitat, són avenços rellevants en el pla declaratiu. El repte pendent és operatiu: Colòmbia encara no compta amb dades desagregades per gènere que permetin saber qui accedeix efectivament a l’ocupació verda al país, cosa que dificulta qualsevol avaluació real de l’impacte d’aquestes mesures.
Estat espanyol: més eines institucionals, la mateixa bretxa a la pràctica
La història de Maria no és un cas aïllat: és el resultat previsible d’un model d’intervenció que funciona. El programa que la va formar —enfocat a la instal·lació de sistemes fotovoltaics per a dones a l’atur— combina formació tècnica especialitzada, orientació personalitzada i vinculació empresarial. En la seva primera edició, va assolir una taxa d’inserció laboral del 40% (Instituto para la Transición Justa, 2023). Maria és, en aquest sentit, un resultat esperat d’una intervenció ben dissenyada —i precisament per això el seu cas importa: no com a excepció, sinó com a evidència del que és possible en un panorama que, tanmateix, continua sent profundament desigual.
D’acord amb l’informe Mujeres en la Transición Ecológica 2025 (MITECO, 2025), malgrat dècades de polítiques d’igualtat i un creixement sostingut del sector energètic espanyol, les dones continuen sent una minoria en l’ocupació que genera la transició energètica.
En el mateix sentit, l’estudi El empleo de las mujeres en la transición energética justa en España (MITECO, 2023) documenta que les dones universitàries amb formació en àrees vinculades al sector aconsegueixen feina en una proporció significativament menor que els seus col·legues homes, una bretxa que es repeteix també a la Formació Professional. L’informe Coste de oportunidad de la brecha de género en la transición energética hi afegeix una dimensió econòmica: quantifica que assolir la paritat en els sectors vinculats a la transició energètica podria incrementar el PIB espanyol en 122.000 milions d’euros anuals, equivalent al 7,7% del PIB de 2024. L’estudi alerta, a més, que al ritme actual, la paritat en el sector no s’assolirà fins al 2061 (Enagás i ClosinGap, 2026).
Les bretxes persisteixen fins i tot en contextos amb polítiques d’igualtat consolidades. Això demostra que la institucionalització és necessària però insuficient sense intervencions específiques, amb recursos reals i avaluació rigorosa.
La mateixa paradoxa, dues maneres diferents d’afrontar-la
Pel que fa a l’ocupació de les dones en la feina verda, cal constatar que la mateixa contradicció estructural opera en dos contextos amb recursos molt diferents: en tots dos, la transició creix, però les dones continuen sent una minoria en l’ocupació que genera. Les barreres són anàlogues —bretxa en formació tècnica, feina de cures no redistribuïda, segregació dins dels mateixos sectors verds i absència de dades desagregades— però la capacitat institucional per abordar-les és marcadament asimètrica.
Colòmbia té, tanmateix, un avantatge estratègic que no s’hauria de malbaratar: la possibilitat de dissenyar des de l’inici sectors emergents —hidrogen verd, solar comunitària, bioeconomia de la biodiversitat— amb paritat de gènere integrada abans que les cultures organitzatives es masculinitzin per inèrcia. El cas espanyol adverteix precisament sobre els límits dels marcs normatius sense intervenció específica i sostinguda: la institucionalització és necessària, però no n’hi ha prou.
En tots dos contextos, el que les dades confirmen és que l’economia de les cures no és un assumpte paral·lel a l’economia verda: n’és la condició de possibilitat si s’aspira a una transició veritablement justa. Sense polítiques que redistribueixin la feina domèstica i de cures —mitjançant sistemes públics, permisos corresponsables, serveis accessibles—, les oportunitats de l’ocupació verda continuaran arribant a mitges, o no arribant, a les dones que més les necessiten.
Reflexions finals
La Fàtima i la Maria representen dues trajectòries possibles dins de la transició energètica: una de bloquejada per l’absència d’infraestructura de cures i de dades que obliguin a retre comptes; l’altra habilitada per un programa concret, amb recursos reals i acompanyament efectiu. Totes dues són encara l’excepció respecte del que hauria de ser la norma. Aquest text ha buscat documentar, amb fonts oficials i verificables, que l’exclusió de les dones de l’ocupació verda no és un efecte secundari ni un problema marginal: és una fallada de disseny amb conseqüències econòmiques, climàtiques i de justícia social que els organismes internacionals, els governs i les empreses ja estan començant a quantificar. Però aquesta exclusió no afecta totes les dones per igual: les barreres es multipliquen per a qui afronta discriminacions entrecreuades —classe, territori, origen ètnic— que aprofundeixen la seva marginació de l’ocupació verda.
Les preguntes que han motivat aquest text continuen obertes, i això és precisament el que les fa urgents. Fàtima continua esperant una oferta de feina que no exigeixi disponibilitat total sobre el terreny mentre els seus fills no tenen amb qui quedar-se. Maria va trobar una porta, però el programa que la hi va obrir continua sent l’excepció, no la regla.
Quantes Fàtimes hi ha a La Guajira, Córdoba, Atlántico, Tolima, Cesar —en els territoris on Colòmbia està construint la seva transició energètica? Quantes Maries fan falta perquè una intervenció puntual deixi de ser notícia i comenci a ser política pública? Es pot considerar justa una transició que genera ocupació allà on les dones no poden arribar, perquè ningú té cura dels seus fills i filles, perquè el transport no existeix, perquè ningú va mesurar si elles hi accedien o no?
I si Espanya, amb dècades de marcs normatius d’igualtat, continua sense assolir el 25% de participació femenina en l’ocupació verda, què ens diu això sobre el pes real de les polítiques sense avaluació rigorosa, sense metes vinculants, sense dades que obliguin a retre comptes?
Una transició que exclou les dones no és justa. És, senzillament, incompleta.
Referències
Departamento Administrativo Nacional de Estadística [DANE]. (2025). Boletín técnico: Mercado laboral según sexo, trimestre abril–junio 2025. https://www.dane.gov.co/files/operaciones/GEIH/bol-GEIHMLS-abr-jun2025.pdf
Departamento Administrativo Nacional de Estadística [DANE]. (2024). Estadísticas con enfoque de género. https://www.dane.gov.co/index.php/estadisticas-por-tema/enfoque-diferencial-e-interseccional/enfoque-de-genero
Enagás y ClosinGap. (2026). El coste de oportunidad de la brecha de género en la transición energética. https://closingap.com/informes/
Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico [MITECO]. (2025). Mujeres en la Transición Ecológica 2025. Gobierno de España. https://www.miteco.gob.es/en/ministerio/planes-estrategias/igualdad-de-genero/mujeres-transicion-ecologica.html
Organización Internacional del Trabajo [OIT]. (2015). Directrices de política para una transición justa. https://www.ilo.org/wcmsp5/groups/public/—ed_emp/—emp_ent/documents/publication/wcms_432859.pdf
Organización Internacional del Trabajo [OIT]. (2025). Panorama Laboral 2024 de América Latina y el Caribe. https://www.ilo.org/sites/default/files/2025-02/OIT-PANORAMA-LABORAL-2024-.pdf
Organización Internacional del Trabajo [OIT] y Euroclima+. (2022). Empleos verdes, una oportunidad para las mujeres en América Latina. https://www.ilo.org/americas/sala-de-prensa/WCMS_870976/lang–es/index.htm
Organización Internacional del Trabajo [OIT] y Ministerio del Trabajo de Colombia. (2019). Pacto por los Empleos Verdes y la Transición Justa. https://www.ilo.org/es/resource/news/oit-colombia-lanzaron-pacto-por-empleos-verdes-y-transicion-justa
Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos [OCDE]. (2023). OECD Economic Surveys: Colombia 2023. https://doi.org/10.1787/a4588f90-en