Autor: Juan Sebastián Duque Roldán
Entre els mesos de març i juny d’aquest any, vam participar a l’Escola de Transicions: curs d’especialització en transició ecològica i alternatives econòmiques. Aquest article recull algunes de les reflexions i aprenentatges que ens portem d’aquest espai, especialment al voltant dels reptes que planteja la transició ecosocial i del paper de l’Economia Social i Solidària en aquest procés.
El curs va ser impulsat per l’Ecohub, la cooperativa Espai Ambiental i la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració del Bloc4BCN i la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya. Les jornades de l’escola van ser dirigides per persones referents en temes relacionats amb la transició ecosocial i l’Economia Social i Solidària, com ara la Yayo Herrero, el Luis González Reyes o el Rubén Martínez.
L’Escola de Transicions és un espai de reflexió i aprenentatge sobre nous models de producció i organitzatius per a fer front a la crisi ecològica i social actual, des d’una perspectiva de justícia social, de classe i de gènere. De la mateixa manera, també és una experiència per a teixir llaços entre persones que participen o tenen interès en la transició ecosocial i l’Economia Social i Solidària a Catalunya.
El punt de partida
Per a cap persona és un secret que estem assistint a un moment de múltiples crisis socials, democràtiques i ambientals a causa de l’actual model extractivista. Aquest model s’aprofita de l’explotació de béns comuns, territoris, persones i comunitats, especialment del Sud global, per a afavorir l’acumulació de riquesa en mans de multimilionaris i empreses transnacionals. Això no solament ha causat l’augment de la injustícia i la inequitat a escala global, sinó que ha suposat el desbordament dels límits planetaris, posant en risc el manteniment de la vida al planeta Terra.
Des de l’any 2009, grups de científics han identificat i estudiat nou processos que són essencials per al sosteniment de la vida a la Terra i que, a més, són limitats; enguany les fronteres de sis d’aquests processos ja han sigut superades. Evidència científica com aquesta i, sobretot, la preocupació pel canvi climàtic ha conduït a que alguns governs assumeixin responsabilitats polítiques per a impulsar la transició cap a un model econòmic més “verd i sostenible” tant a escala local i nacional com internacional i regional, com ara els Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030 o el Pacte Verd Europeu.
Aquestes polítiques marc no es limiten a què els Estats assumeixin els seus deures jurídics. També cerquen implicar al sector empresarial, principalment a aquelles empreses que són responsables de les majors emissions de CO2 o de la pèrdua de biodiversitat.
Tanmateix, la implicació del sector empresarial en la transició verda planteja diversos reptes. Ni qualsevol forma de participació empresarial ni qualsevol model de creixement econòmic són compatibles amb una transició ecològica justa en termes socials, de gènere o, fins i tot, ambientals. Per exemple, hi ha projectes i iniciatives d’energies renovables a territoris ocupats com el Sàhara Occidental. Tampoc és viable plantejar una transició ecològica des de la idea del creixement desmesurat de determinats sectors productius, com ara el turisme a ciutats excessivament massificades com Barcelona.
Per a qui és la transició ecològica?
La resposta ràpida seria “per a tothom”, però si no s’impulsen canvis estructurals al model productiu i econòmic actual, la transició acabarà reproduint les mateixes desigualtats i injustícies socials, i aprofitant a les persones i empreses de sempre.
Sumat a l’anterior, el model productiu actual ha de transformar-se de manera que es reconegui i es situi el treball reproductiu al centre. Les teories econòmiques feministes han explicat com el capitalisme no solament s’origina per una expropiació violenta de la pagesia i els pobles originaris per a convertir-los en la classe treballadora, sinó que es fonamenta en l’exclusió del treball reproductiu i de la llar de l’economia i el mercat.
El treball reproductiu és aquell essencial per al sosteniment i la reproducció de la vida mateixa. És una labor que ha estat històricament feminitzada i, la seva invisibilització, ha incidit en l’empobriment i l’exclusió de les dones. La transició ecològica no pot ser aliena a les desigualtats de gènere i ha de reconèixer el potencial del treball reproductiu per impulsar els canvis estructurals necessaris en el model econòmic i productiu, més quan aquell té pocs impactes negatius al medi ambient.
De la mateixa manera, la transició ecològica que volem ha de ser sensible a les desigualtats i injustícies socials que han vulnerabilitzat a persones i col·lectius per raó del seu origen racial o ètnic, condició de migrant, orientació sexual, identitat de gènere, edat, diversitat funcional, entre altres característiques protegides. No és possible, o almenys no ha de ser admissible, impulsar una transició a Catalunya que s’aprofiti de l’explotació de béns comuns i comunitats al Sud global o de la precarització de la classe treballadora i persones migrants a territori català. Per aquest motiu, alguna part de la doctrina considera que la crisi ecològica no és més que una lluita de classes entre la classe posseïdora i la classe desposseïda en termes ambientals.
En coherència, no és possible esperar que les empreses multinacionals i les persones més riques del món impulsin una transició ecològica socialment justa perquè la seva lògica de funcionament està orientada a prioritzar la maximització de beneficis i la reducció de costos, encara quan això impliqui la vulneració de drets humans o l’espoli de comunitats dels seus territoris. És per això que des de sectors populars s’han d’impulsar estratègies i iniciatives que permetin liderar la transició ecosocial als diferents territoris.
Resulta imprescindible enfortir formes d’organització popular realment democràtiques i que situïn la defensa de la vida, els drets humans i la justícia social al centre de la seva acció. A més, aquestes formes poden recuperar experiències històriques dels moviments populars o explorar fórmules d’innovació democràtica que s’adaptin a les necessitats organitzatives i participatives, i sensibilitats polítiques del context actual. De la mateixa manera, és fonamental teixir xarxes de col·laboració i solidaritat a escala local i internacional per a enfortir la cohesió social i la capacitat d’incidència política.
L’autoorganització és clau per a aconseguir això, però per si sola és insuficient, ja que també és imprescindible la construcció de majories socials amb la capacitat d’influir en la institucionalitat i disputar-se el sentit comú dominant. La qüestió és com guanyar-se l’opinió popular i el suport de les majories en el moment actual de consolidació de l’onada reaccionària d’extrema dreta i creixement del feixisme a diferents latituds. Aquest fenomen polític s’ha presentat com a una alternativa a la crisi del model neoliberal i a la globalització apel·lant a sentiments nacionalistes i valors tradicionals. Darrere d’aquests moviments d’extrema dreta hi ha interessos privats i transnacionals que s’oposen a la justícia social i als drets humans.
Crear discursos i relats que apel·lin als sentiments i necessitats de les majories i, sobretot, que cerquen la unitat de la classe ambientalment desposseïda és un repte latent dels moviments populars als diversos territoris. Per això, és important pensar-se futurs possibles i estratègies per a fer-los realitat i, especialment, no perdre l’esperança que pot aconseguir-se un món més just i equitatiu en termes ambientals i socials.
